Estic escrivint aquest article en una casa ubicada a la vora de la capital argentina. Quan ho acabi viatjarà per quilòmetres de fibra òptica fins a la localitat balneària de Las Toninas on un cable subterrani el portarà per sota de l'Atlàntic pel camí més ràpid cap als servidors espanyols de LinuxAdictos. En publicar-se, el llegirà al seu smartphone el passatger d'un bus a Madrid ia la tauleta un pacient assegut a la sala d'espera d'un dentista de Ciutat de Mèxic. És possible que al primer li agradi tant que trucarà a la seva mare per demanar-li que el llegeixi, mentre que a l'altre li semblarà tan dolent que pujarà un vídeo a Instagram dient quant ho odia.
El rol dels laboratoris Bell
La major part de les tecnologies involucrades en el procés, des que vaig encendre l'ordinador per escriure l'article, fins que el mexicà va prémer el botó per pujar el vídeo es van originar, millorar o inspirar en el treball d'una sola institució. Els laboratoris Bell.
Finançats per un petit càrrec a les factures de telèfon del monopoli de les comunicacions AT&T, els laboratoris Bell van reunir diversos dels millors físics, matemàtics, químics, enginyers i altres especialistes en disciplines que servissin per millorar o ampliar el servei tecnològic.
Encara que el que justifica aquesta sèrie d'articles és la invenció de Unix, el sistema operatiu en què es van inspirar Linux, FreeBSD i macOS, també en van sortir els transistors, les xarxes cel·lulars de comunicació mòbil i la tecnologia CCD de captura d'imatges digitals. És cert que no van saber veure el potencial dels microprocessadors, però l'invent d'aquests hagués estat impossible sense la investigació prèvia dels laboratoris en materials semiconductors.
Tot i que els laboratoris Bell funcionaven amb mecanismes semblants als de les comunitats del programari lliure i la majoria dels invents eren el resultat de la col·laboració de diverses persones, el que potser sigui el seu èxit més gran va ser una contribució individual. I no és una tecnologia sinó una teoria. Permeteu-me presentar-vos al senyor Claude Shannon.
El senyor Claude Shannon
Fill d'un comerciant i jutge d'un poble rural i una directora d'escola, va créixer armant i desarmant aparells. La seva carrera al món de les comunicacions es va iniciar construint un telègraf. Des del primer moment, els seus professors el qualificarien com un científic amb un gran talent i, anys després, el mateix Albert Einstein el catalogaria de “brillant”.
La primera fita de la història que estem explicant es registra quan el senyor Claude Shannon, a punt d'acabar la llicenciatura a la Universitat de Michigan, veu un avís demanant operadors per a l'“analitzador diferencial” del MIT.
Considerat com un dels primers ordinadors analògics, l'analitzador diferencial ocupava tota una habitació i havia de ser operat per diverses persones. Era capaç de resoldre problemes matemàtics complexos amb una velocitat més gran a la de qualsevol de les alternatives de l'època. La màquina es componia d'un circuit d'interruptors electrònics que controlaven conjunts de varetes, politges, engranatges i discos giratoris que els operaris havien de manipular constantment perquè es corresponguessin amb els valors en un problema numèric. El més divertit és que l'analitzador donava la resposta escrivint amb un llapis mecànic en paper quadriculat.
Fascinat per la màquina, Shannon es va interessar pels relés electromecànics dins del seu circuit de control. Es tractava d‟interruptors magnètics que s‟obrien o tancaven amb un clic quan s‟aplicava o tallava un corrent. La posició oberta o tancada dels relés podria representar una resposta de si o no a una pregunta. També, una cadena de relés podria ramificar-se en una direcció lògica representant les alternatives «Y» o «O» depenent de les posicions obertes o tancades. D'aquesta manera, es podria respondre a un problema complicat o executar un conjunt complex d'ordres.
Treballar amb l'analitzador diferencial va donar a Shannon el germen d'una idea sobre una nova manera de dissenyar i utilitzar aquests circuits a través de l'aplicació de l'àlgebra booleana.
Tema que quedarà per al proper article
