Els escriptoris ens permeten interactuar amb lordinador mitjançant icones que permeten llançar les aplicacions.
Una de les coses que més confonen els que comencen a interessar-se per Linux és la hiperabundància d'opcions. En molts casos no sembla que hi hagi grans diferències entre elles. És per això que en aquesta sèrie d'articles ens estem enfocant en els aspectes bàsics perquè, en el cas que decideixis fer el pas, sigui més fàcil prendre una decisió.
En aquest post t'explicaré què és el GNOME. Es tracta del segon escriptori més antic del món Linux i continua sent un dels més utilitzats. Per descomptat, com passa amb tot al món del programari lliure, té fervorosos defensors i furibunds detractors.
Què és un entorn descriptori
L'entorn d'escriptori (Escriptori d'ara endavant per abreujar) és el que ens permet comunicar-nos amb lordinador mitjançant lús de gràfics. Això és utilitzant elements com ratolins, teclat, tauletes gràfiques o pantalles tàctils interactuant amb components com finestres, icones, barres d'eines, fons de pantalla i ginys d'escriptori.
Un giny és una aplicació gràfica de propòsit limitat com una calculadora o un temporitzador que es col·loca al fons de l'escriptori oa la barra d'eines per accedir-hi de forma fàcil i permanent.
Encara que no formen part pròpiament de l'escriptori, els desenvolupadors solen acompanyar-los d'aplicacions més complexes com a editors de vídeo, suites ofimàtiques, clients BitTorrent o gestors de paquets. Encara que no sempre aquestes aplicacions es troben a les distribucions Linux que utilitzen aquests escriptoris
Els diferents escriptoris es poden diferenciar per
- Els components de programari utilitzats per construir-los: En informàtica és habitual recórrer a l'ús de biblioteques. Les biblioteques són aplicacions de programari que compleixen funcions específiques comunes a diversos programes. Per exemple, els escriptoris GNOME, Cinnamon i Xfce utilitzen les biblioteques gràfiques GTK mentre que el KDE i LXQt utilitzen les llibreries gràfiques Qt.
- El consum de recursos: Alguns escriptoris estan pensats per ser minimalistes, mentre que altres tenen múltiples opcions de personalització. Això determinarà en quins ordinadors i mides de pantalla poden ser utilitzats.
- L'aspecte: Recordo un article de principis de segle que recomanava que l'escriptori fos sobri com la cel·la d'un monjo. Res de fons de pantalla i les icones imprescindibles. Ignoro el que pensarà l'autor dels sobrecarregats escriptoris actuals, però la veritat és que cadascun té un aspecte visual característic que el fa identificable. A això cal sumar-hi les modificacions que cadascuna de les distribucions fan per adequar-lo al seu estil i les personalitzacions dels usuaris que competeixen a les xarxes per mostrar qui té el més vistós.
Una mica d'història
El centre de programari de l'escriptori GNOME ens permet cercar, instal·lar i desinstal·lar aplicacions de forma fàcil.
Una dada curiosa de l'aparició dels escriptoris al món de la computació personal és que no van venir de la mà dels fabricants d'ordinadors sinó d'un de fotocopiadores.
L'empresa Xerox, prevenint que els documents electrònics reemplaçarien el paper en un futur proper, va decidir crear un laboratori que els permetés liderar a les noves tecnologies. El va batejar Centre de Recerca de Palo Alto o Xerox PARC per les sigles en anglès.
El primer desenvolupament del Xerox Park va ser una impressora làser. Tot i això, per poder aprofitar totes les seves capacitats es necessitava una cosa que no existia. Un ordinador amb interfície gràfica. És per això que el 1973 van treure el seu propi ordinador; l'Alt.
La pantalla d'aquest ordinador es corresponia amb la mida i l'orientació d'un full imprès, cada píxel es podia activar i desactivar individualment. Alt venia amb un teclat i un ratolí que desplaçava un cursor amb la forma de fletxa en diagonal, encara que canviava d'acord amb la tasca realitzada.
L'equip venia amb dos programes; un processador de textos amb menús a la part inferior i la capacitat de mostrar diferents tipografies i mida de lletres a la pantalla i, un editor gràfic semblant al conegut MS Paint.
Amb el temps, PARC desenvoluparia una interfície més complexa coneguda com a SmartTalk. Hi van aparèixer per primera vegada les finestres independents emmarcades per una vora i que es destacaven del fons. Cadascuna tenia a la barra superior un títol que la identificava i permetia desplaçar-la per la pantalla. Les finestres podien superposar-se i la seleccionada es col·locava a la part superior de la pila. També van aparèixer altres components que amb les seves particularitats defineixen què és l'escriptori GNOME avui dia; lus icones (Petites imatges gràfiques que representen un programa ja sigui identificant la seva funció, mostrant el seu logo o la mascota del projecte) els menús emergents, les barres de desplaçament, els botons de ràdio i els quadres de diàleg.
La idea va ser copiada per Apple per al Macintosh i després per Microsoft.
L'arribada de l'escriptori a Linux
L'escriptori GNOME suporta escriptoris virtuals i permet visualitzar totes les finestres d'aplicacions obertes.
Les primeres distribucions Linux no tenien un escriptori pròpiament dit sinó un administrador de finestres que s'encarregava de mostrar-les i permetre tasques bàsiques com moure-les, tancar-les o minimitzar-les. No obstant això, l'aparició de Windows 95, el primer sistema operatiu a tenir un escriptori amb les característiques que avui donem per assegudes va portar els desenvolupadors de Linux a voler fer un pas endavant.
El 1996 apareix KDE 1.0. Desenvolupat per Matthias Ettrich que buscava eliminar les inconsistències entre les diferents aplicacions gràfiques i integrar-les en un escriptori fàcil d'usar. No tothom va estar dacord amb la idea i van arribar a enviar-li mails suggerint-li que si volia un escriptori es comprés una Mac.
El primer KDE s'assemblava a Windows 95. Comptava amb una mena de barra de tasques a la part inferior de la pantalla que actuava com el menú Inici i amb diversos accessos directes a aplicacions. Admetia escriptoris virtuals i es podia accedir a les aplicacions en execució prement sobre botons ubicats a la part superior de la pantalla.
Tot i això, no tot era perfecte. El KDE es va basar en la biblioteca d'eines Qt que es podia fer servir de forma gratuïta per a projectes de programari lliure, però que calia pagar per utilitzar-la en aplicacions comercials. Això va fer que moltes distribucions Linux, per por de demandes, dubtessin a incloure el nou entorn.
Per solucionar això, el 1997 Miguel de Icaza i Federico Mena van començar a treballar en un nou escriptori Linux anomenat GNOME per les sigles en anglès d'Entorn de Modelats d'Objectes a la Xarxa de GNU. El GNOME va eludir els problemes del KDE basant-se en una biblioteca diferent anomenada GTK desenvolupada per a l'editor d'imatges Gimp. Gnome es va alliberar el 1999.
Què és l'escriptori GNOME
A partir del 2010, els desenvolupadors de programari i maquinari es van obsessionar amb la convergència, és a dir, dispositius que poguessin transformar-se en smartphones o ordinadors descriptori depenent de lentorn que funcionessin. Això significava que l'escriptori i la interfície d'usuari de les aplicacions s'havien d'adaptar tant a la pantalla petita d'un mòbil o tauleta com a la gran pantalla un monitor. El canvi va portar a un redisseny dels escriptoris començant pel mateix Windows que va treure la seva controvertida versió 8.
El 2011 el GNOME va patir una profunda transformació que dura fins a l'actualitat. El nou objectiu va passar a ser crear una experiència descriptori més simple i optimitzada, que permetés als usuaris concentrar-se en el seu treball. Va desaparèixer la barra de tasques quedant al seu lloc una barra d'estat a la part superior de la pantalla on s'ubiquen els controls de volum i xarxa i apagat. En moure el ratolí a la part superior esquerra apareix un menú que mostra accés a les aplicacions dús més freqüent i un botó que dóna accés a totes les altres. Alhora es mostren totes les aplicacions obertes en finestres separades i l'accés a un segon escriptori.
Les extensions del GNOME Shell
Les extensions modifiquen o amplien funcionalitats del navegador.
La interfície d'usuari que proporciona les funcions principals de la interfície d'usuari del GNOME, com ara el canvi de finestres i el llançament d'aplicacions s'anomena Shell.
Les extensions són petites peces de codi escrites per desenvolupadors externs que modifiquen i/o amplien el funcionament del GNOME. Actuen de manera semblant als complements dels navegadors web.
Aplicacions del GNOME
L'escriptori GNOME l'acompanyen una sèrie d'aplicacions que, com hem dit, poden venir o no instal·lades en una distribució Linux; algunes són:
- Calculadora.
- Reproductor de vídeo.
- Gestor de col·leccions de música Rythmbox.
- Gestor de màquines virtuals Caixa.
- Meteorologia.
- Calendari.
- Mapes.
Punts forts i febles
S'atribueix a Henry Ford haver dit «Li donarem a la gent el model de cotxe que vulgui, sempre que ho vulgui negre i de quatre portes». Una cosa semblant passa amb l'escriptori GNOME.
Ofereix una experiència d'ús consistent i còmoda, amb àmplies opcions d'accessibilitat i un bon ecosistema d'aplicacions. Però no és la millor a l'hora del consum de recursos ni la personalització. Per exemple, et pots oblidar de les icones a l'escriptori.
A GNOME fas servir el que et donen, modifiques el codi o et busques un altre escriptori.
Hi ha moltes distribucions que l'inclouen a la seva versió original o modificat. Les meves recomanacions personals són dues; Fedora que sol portar la versió més actual i Manjaro perquè el vostre instal·lador amigable la fan adequada per als nous usuaris.